La conquesta d'Amèrica I

És coneguda la tesi mitjançant la qual s'argumenta que els catalans van romandre apartats de la conquesta americana durant els seglex XVI i XVII, degut al testament d'Isabel I que excloïa a la Corona d'Arago del negoci americà:
"esta mandado que las alcaydías e tenençias e gouernaçión de las çibdades e villas e lugares e ofiçios que tienen añexa jurisdiçión alguna, en qualquier manera, e los ofiçios de la hasienda e de la casa e corte, e los ofiçios mayores del reyno, e los ofiçios de las çibdades e villas e lugares del, no se den a estrangeros" (fragment del testament d'Isabel I a Medina del Campo, novembre de 1504). Fins fa poc, s'interpretava que "estrangeros" feia referència als habitants foranis de la Corona de Castella.
Aquest afer, que ha generat controvèrsia, s'ha anat desmontant amb les darreres investigacions històriques que la contradiuen.
El primer fet important que contradiu aquesta tesi són les "Capitulacions de Santa Fe"(1492)  on Colom va negociar amb els reis catòlics els acords de conquesta de les possibles terres conquerides, així com el suport econòmic per l'expedició. Luis de Santángel, mestre de la Racional cancilleria catalana, avança 16.000 ducats als reis catòlics, moneda que s'utilitza a la Corona d'Aragó, però no a Castella fins 1497. Altres personatges importants d'origen català que participen en l'empresa de Colom foren Gabriel Sanxís, tresorer de la corona, Pere Posa, deà de Santa Maria del Pi de Barcelona, Leandre Coscó, camarlencs del Papa Alexandre VI, o Alfons de la Cavalleria, vicecanciller d'Aragó, Catalunya i València.
Es per tant, un fet sense refutació que la presència de la Corona d'Aragó en els preparatius de l'expedició americana fou determinant pel seu éxit.
El segon fet important és el segon viatge de Colom, que es preparà des de Barcelona, sota la supervisió de Ferran II. Acompanyant a Colom,  Pere Bertran Margarit, representant al braç militar, i Bernat Boil, vicari general del Nou Món, ambdos catalans. Es curiós com sovint aquesta part del segon viatge de Colom desapareix de l'histografia tradicional, i s'inicia amb la sortida de Cadis. En aquest sentit tenim la referència que Feliu de la Penya, al 1709 als seus "Annals de Catalunya": “Embarcáronse grande número en Barcelona con Colon y fue el capitán Pedro Margarit. Partieron de Barcelona con la flota de Colon, llegaron a Cádiz a 23 de setiembre: Partieron de Cádiz tomando tierra en la Isla que llamaron Deseada, después a la que nombraron Española, partieron a Haití, donde les noticiaron de sus amigos muertos por los Indios...” .
És evident, doncs, que no tenia gaire sentit marginar a catalans, aragonesos, valencians o mallorquins de la conquesta americana. També cal afegir alguns dubtes lògics sobre el potencial castellà com a exploradors i conqueridors per mar: Abans de 1492, quines exploracions navals havien fet?, on eren les escoles de cartografia o navegants abans de 1492?, quina estructura comercial iportuària hi havia a Castella abans de 1492?. Les respostes semblen òbvies.

 En canvi, la Corona d'Aragó, gràcies a les escoles de cartogràfs mallorquins, les rutes comercials catalanes a Trípoli, Génova, Pisa, Atenes, Nàpols, Neopàtria, Cerdenya i els seus consolats; les drassanes a Barcelona, València i Mallorca i la regulació del comerç marítim amb el "Llibre del Consolat de mar", la convertien en una potència marítima i exploradora idònia pel projecte cap a les Indies americanes.

¿Legal o legítimo?

La propuesta de la consulta del 9 de Noviembre en Cataluña ha provocado la división política entre  los que exigen poder votar porque es legítimo y los que se niegan porque es ilegal. Sin pretender entrar en debates políticos, ni tecnicismos legales ni constitucionales, hoy nos trasladamos a la antigua Grecia para ver cómo también la legalidad y la legitimidad eran temas de debate. De hecho, a menudo, las tragedias griegas presentaban argumentos en el que el personaje principal tenía que escoger entre la legalidad, traicionando sus principios pero que le proporcionaba aceptación social, o la legitimidad que le conducía hacia un destino fatal pero  mostraba la fidelidad a sus principios.
Para hacerlo, recurrimos a Sófocles y su obra "Antígona".
¿Qué cuenta la historia de Antígona? En Tebas, pasada una guerra cruenta, la joven Antígona, hija de Edipo, quiere dar sepultura al cadáver de su hermano Polinices, general muerto en combate; pero el tirano Creonte, su tío, considera a Polinices un traidor y le niega las honras fúnebres.

Violando la prohibición, Antígona se rebela e intenta enterrar a su hermano. Capturada, Creonte de nuevo castiga: la doncella morirá de hambre y sed en una cueva sellada en la montaña; finalmente,  se suicida.
En este breve texto, se contraponen las leyes del hombre y las divinas, entre lo legal; lo que Creonte exige que no haga  Antígona, y lo legítimo, dar sepultura a Polinices y permitir su viaje hacia el Hades.
CORO. Andan por ahí montones de cosas formidables, pero ninguna más formidable que el hombre. Esa cosa que es el hombre avanza incluso al cabo de las rutas del grisáceo mar con borrascoso ábrego, atravesándolo bajo la amenaza de oleajes que braman en su derredor. Y a la tierra, óptima entre los dioses, inagotable e infatigable, la va desgastando, al voltearla sus arados año tras año, y cultivarla con la raza equina.
ANTÍSTROFA 1. Y el circunspecto hombre echa el lazo a la familia de los pájaros de prontos reflejos y se los lleva, y también la estirpe de las fieras salvajes y las marinas criaturas del océano con entramadas y bien trenzadas redes. Y con ardides consigue dominar la agreste fiera montívaga, y ha de llegar a someter al yugo, que circunda la testera, al caballo cuyas crines caen a uno y otro lado del cuello y al indómito toro de los montes.
ESTROFA 2. Y aprendió por sí solo el lenguaje y las ideas etéreas y los comportamientos que imprimen un orden a las ciudades, y a esquivar los dardos de las escarchas que dificultan la estancia a la intemperie, y los dardos que conlleva una molesta borrasca ¡el hombre con soluciones para todo! No hay evento al que se enfrente sin soluciones. Únicamente no se procurará escapatoria del Hades. En cambio, tiene ya concebidos medios de escapar a enfermedades hasta ahora incurables.
ANTÍSTROFA 2. Pero aun poseedor, más de lo que cabe imaginar, de cierta astucia, que es la que le proporciona su habilidad se desliza unas veces en pos del descalabro, otras del éxito. Si entrelaza las normas de la tierra y la justicia de los dioses permaneciendo fiel al juramento prestado ¡he ahí un ciudadano de primera! Pero ¡sea privado de la condición de ciudadano, en pago a su osada falta de escrúpulos, aquél con quien convive el desdoro: ojalá que ni comparta conmigo el hogar ni esté entre los que piensan igual que yo quien, así se comporte.

La conquesta de València

La conquesta de la Plana

De fet, la noblesa aragonesa (encapçalats per Blasco I d’Alagón) i l’orde militar de l’Hospital ja havien iniciat la conquesta de nuclis musulmans tals com la conquesta de Morella l’any 1232.

Fortament pressionat pels nobles aragonesos, el rei Jaume I va convocar Corts a Montsó el mateix 1232 per preparar i definir la campanya de conquesta del Regne de València, que s’iniciaria des de la zona sud de Terol (a les serres de Gúdar i Javalambre) i que al llarg de la primavera del 1233 va avançar seguint el curs del riu Palància, fins arribar a la vila de Borriana, que va ser conquerida pels aragonesos i que va aïllar la zona de la Plana de la resta del Regne de València.

Encerclades i aïllades de la resta de musulmans per les tropes aragoneses, al sud, i catalanes, al nord, les poblacions de Peníscola i Castelló van capitular abans d’acabar l’any 1234. Això va permetre el control efectiu de tota la Plana i que les tropes de Jaume I es plantessin a les portes de València l’any 1235, després de la conquesta de les fortaleses del Puig i de Museros.

La conquesta de València

Jaume I va convocar de nou les Corts a Montsó l’any 1236 per aconseguir més recursos per iniciar una gran ofensiva contra la capital valenciana, ben emmurallada i capaç de suportar un llarg setge. A més a més, Jaume I va aconseguir la butlla papal de croada, cosa que afavorí els interessos militars del rei.

Un nou enfrontament al Puig de Santa Maria va obrir la porta als cristians per realitzar la conquesta de Paterna i Bétera i del nord de l’Horta, i obrí definitivament a les tropes del rei Jaume I el camí cap a València (anomenada Balansiya pels musulmans) , que va capitular després d’un llarg setge l’any 1238.

La conquesta del sud valencià

Jaume I no va iniciar la tercera campanya de conquesta -la corresponent al sud de la ciutat de València- fins al tombant dels anys 1239-40, amb l’objectiu de conquerir les terres del sud del Xúquer i frenar una possible expansió castellana. De fet, Ramon Berenguer IV ja havia signat el tractat de Tudillén l’any 1151 amb el rei castellà Alfons VII, i que fixava els límits de fronteres i zones d’influència dels dos regnes en el procés de conquesta del sud peninsular.

Jaume I no volia renunciar als seus drets sobre Múrcia, però l’avenç castellà el va obligar a signar nous tractats amb els castellans i que van fixar les fronteres definitives al sud de les ciutats d’Elx i Alacant, l’any 1245.

Repartiment i repoblament

Amb la lliçó apresa del repartiment de Mallorca, Jaume I va optar per un nou model de repoblament i repartiment de les noves terres conquerides. El rei va voler fer prevaldre els drets reials sobre els senyorials, i va constituir València en un regne independent, amb forta presència de població musulmana -vassall directe del rei i protegida per la corona- i una menor pressió repobladora, que ja no seria només catalana, en introduir-se colons aragonesos entre els repobladors del Regne de València. Els pobladors d’origen aragonès van tendir a repoblar les terres de l’interior, frontera amb Aragó i sota domini de senyors feudals aragonesos, mentre que els pobladors d’origen català -bàsicament provinents de les terres de Ponent- van ocupar les zones costaneres.

 Font: blog Sàpiens